“Un ànec salvatge” d’Henrik Ibsen al Teatre Lliure
El dimarts 28 de març passat vam anar a veure l’obra de teatre que Jorge Manrique ha dirigit al Lliure de Montjuïc. Vam ser 85 persones del Sagrat Cor, entre alumnes de batxillerat, de 1r i 2n, i professorat d’ESO i de Batxillerat. Ens va agradar ser tants!!
Compartir entre tots un vespre de teatre és un plaer perquè el teatre emociona i, en sortir, ens veiem les cares d’admiració per la interpretació dels actors, els ulls vibrants d’emoció i ens sentim les preguntes i comentaris sobre alguna de les frases que ens han inquietat. I és que el teatre d’Henrik Ibsen, un clàssic de l’escena teatral de finals del segle XIX, va saber provocar el públic amb les seves invectives sobre la veritat i la mentida, sobre els conflictes reals de l’època que continuen essent, també i encara, els de la nostra: què és la llibertat; què és l’amistat; què suposa estimar l’altre? Què és millor, dir la veritat o ser tolerant amb les petites mentides que ens mantenen vius?
Aquestes i altres qüestions apareixen a “Un ànec salvatge”, un drama causat per les ànsies de destapar la veritat d’en Gregor Werle, un jove enrabiat i ressentit contra el seu pare i que pretén canviar la vida del seu amic Hjelmar. Durant l’obra, un ànec salvatge ferit que viu al soterrani de la casa entre gallines i conills, esdevé el símbol de tot aquell que no se sent satisfet, estimat o que sobreviu amb dificultats a causa dels entrebancs i cops que ha anat rebent a la vida.
El teatre d’Ibsen se l’anomena teatre social o d’idees, perquè a través de símbols i de diàlegs directes i crítics amb la moral burgesa de l’època, pretén renovar la mentalitat i fer progressar la societat. A Catalunya, el teatre modernista de principis del segle XX compta amb Santiago Rusiñol, Adrià Gual o Joan Puig i Ferreter, amb l’obra “d’Aigües encantades”, que llegim a primer de batxillerat i que segueix el model de l’obra “Un enemic del poble”, també de Henrik Ibsen.
Els diàlegs de “l’Ànec salvatge” van creant una atmosfera de tensió, i l’escenografia, que imita el paisatge fred d’una Noruega nevada, van glaçant l’ànima dels espectadors. No voldríem fer més “spoiler”, com diu molta gent ara, que seria alguna cosa així com “no em filtris el final de l’obra!” o “no em revelis el que hi passa!”: us recomanem que us aficioneu al teatre; la representació en viu fa arribar el missatge ben endins!
